Quan es recomanen autores japoneses, sovint apareixen els mateixos noms junts: Sayaka Murata, Mieko Kawakami, Yōko Ogawa, Banana Yoshimoto o Yū Miri. És una bona entrada, però també pot crear una impressió una mica equivocada: que totes escriuen llibres semblants. I no és així.
Una autora pot parlar de feina i pressió social. Una altra, del cos, la maternitat i la classe social. Una altra, del dol, la joventut i les maneres de continuar endavant. Una altra pot anar cap a històries estranyes, incòmodes o difícils de posar dins un gènere clar. També hi ha família, ciutat, pobresa, desig, soledat, rutina i personatges que no encaixen en el paper que altres esperen d’ells.
Per això, més que parlar d’“autores japoneses” com si fos una etiqueta tancada, té més sentit entrar per llibres concrets i per temes. Així és molt més fàcil trobar una autora que realment encaixi amb el que et ve de gust llegir.
No són un gènere a part
“Autores japoneses” serveix com a cerca, però no com a gènere. Sayaka Murata no escriu com Banana Yoshimoto. Yōko Ogawa no té el mateix to que Mieko Kawakami. Hiromi Kawakami no va pel mateix camí que Yū Miri. I una autora de l’era Heian (794-1185) no es llegeix igual que una escriptora contemporània.
Això sembla evident, però val la pena dir-ho. Si llegeixes una autora japonesa i no hi connectes, no vol dir que les autores japoneses no siguin per a tu. Potser aquell llibre no era el teu. Potser buscaves una cosa més tranquil·la i vas entrar en una novel·la incòmoda. Potser una altra escriptora t’encaixa molt millor.
Per això ajuda pensar abans en temes: feina, cos, família, ciutat, maternitat, pressió social, violència, soledat, vida quotidiana o alguna cosa estranya que no entra fàcilment en una categoria.
Sayaka Murata: normalitat, feina i pressió social
Sayaka Murata pot ser una bona entrada si et ve de gust una lectura contemporània, rara i bastantdirecta. Els seus llibres solen girar al voltant de persones que no encaixen en allò que els altresanomenen normal.
A La dependenta, la protagonista treballa en un konbini, una botiga de conveniència japonesa. Per a ella no és només una feina. És un lloc amb normes clares, horaris, rutines i una manera d’estar al món que lifunciona. Per als altres, en canvi, això no n’hi ha prou. Hauria d’avançar, canviar, tenir parella, semblarmés adulta i portar una vida més reconeixible.
Murata mostra molt bé com es jutja qui no segueix el camí esperat. Feina, parella, família, futur: tot sembla tenir unes instruccions no escrites. Quan algú no les segueix, incomoda. El context és japonès, però la pressió per funcionar d’una manera “normal” s’entén de seguida.
Mieko Kawakami: cos, maternitat i expectatives
Mieko Kawakami entra per un altre costat. En els seus llibres apareixen molt el cos, la maternitat, la classe social, el desig, els diners i la sensació que altres persones sempre tenen alguna cosa a dir sobre la vida d’una dona.
Kawakami no tracta la maternitat com una idea bonica i tancada. La treballa des dels dubtes, la pressió, la vergonya, els diners, l’edat, la família i la mirada dels altres. Quin cos es considera acceptable, quèpassa si una dona no vol ser mare, què passa si vol ser-ho d’una altra manera, qui decideix quina vida és correcta.
No cal llegir-la des d’una teoria complicada. Les seves novel·les funcionen perquè aquestes preguntes apareixen en converses, relacions, problemes econòmics, escenes familiars i decisions molt concretes
Banana Yoshimoto: dol, joventut i continuar endavant
Banana Yoshimoto sol ser una entrada més accessible a la literatura japonesa contemporània. Els seus llibres es llegeixen bé i no demanen arribar-hi amb gaire context previ. Això no vol dir que siguin simples.
A Kitchen i en altres textos apareixen el dol, la joventut, les famílies poc convencionals, el menjar, l’amistat, l’amor i les formes de continuar endavant després d’una pèrdua. El to sol ser proper, però els temes tenen pes: soledat, afectes, persones que es cuiden com poden i vides que intenten recompondre’s.
Pot funcionar molt bé si vols començar amb una autora contemporània sense anar directament a un llibre massa dur o dens
Yōko Ogawa: històries rares sense fer soroll
Yōko Ogawa pot semblar tranquil·la al principi, però moltes de les seves històries es van torçant a poc a poc. No sempre necessita una gran escena ni un gir enorme. A vegades n’hi ha prou amb una relació, un espai, una memòria, una regla o un cos perquè la novel·la comenci a sentir-se estranya.
Pot interessar a qui vol alguna cosa inquietant, però no necessàriament terror directe. Ogawa treballa molt bé aquesta sensació que alguna cosa no està del tot bé, encara que el text no ho subratlli massa.
És una bona opció si vols sortir de la novel·la més convencional sense anar-te’n cap a una fantasia sorollosa o un thriller clàssic.
Yū Miri: pobresa, exclusió i memòria
Yū Miri va cap a una zona més dura. Els seus llibres tracten l’exclusió, la pobresa, la memòria, el desarrelament, la pèrdua i persones que no solen aparèixer en la imatge més còmoda del Japó.
No és una lectura amable, i precisament per això importa. El Japó es ven moltes vegades des de l’estètica, la cultura pop, l’ordre o les grans ciutats. Yū Miri mostra altres realitats: vides precàries, marges socials, famílies trencades, pertinença difícil i persones que no troben un lloc senzill.
Potser no és la primera autora per a qui busca una cosa lleugera, però sí una opció molt potent per a lectors que volen literatura social, més aspra i menys complaent.
També hi ha clàssiques i modernes que recuperar
La literatura japonesa escrita per dones no comença ara. Les grans autores de l’era Heian (794-1185), sobretot Murasaki Shikibu i Sei Shōnagon, formen part central de la història literària japonesa. Des de fora poden imposar, perquè parlem de cort, diaris, cartes, poemes i un món molt diferent del nostre.
No cal començar per aquí. Però convé saber que aquests textos no són només “cultura general”. Hi ha observació social, humor, rivalitat, desig, avorriment, estatus i una manera molt precisa de mirar altres persones.
Més endavant, a l’era Meiji (1868-1912), Ichiyō Higuchi va escriure sobre pobresa, desig i les poques opcions reals de moltes dones. Al segle XX apareixen autores com Fumiko Enchi, Hayashi Fumiko, Uno Chiyo o Kōda Aya. No cal convertir-les en deures, però sí saber que el mapa és bastant més ampli que els noms de moda.
Per on començar
Si vols alguna cosa contemporània i rara, Sayaka Murata pot ser una bona entrada. Si t’interessen el cos, la maternitat i la pressió social, Mieko Kawakami té molt recorregut. Si busques alguna cosa accessible sobre dol, joventut i afectes, Banana Yoshimoto sol funcionar bé. Si vols alguna cosa més inquietant i estranya, Yōko Ogawa pot encaixar. Si et ve de gust una lectura més dura i social, Yū Miri obre un altre camí.
Per anar cap enrere, pots acostar-te més endavant a Murasaki Shikibu, Sei Shōnagon, Ichiyō Higuchi, Fumiko Enchi, Hayashi Fumiko, Uno Chiyo o Kōda Aya. No cal llegir-ho tot ni començar pel més important. Un tema o una autora que et faci curiositat ja és suficient.
Llegir autores japoneses no va de buscar una única veu femenina. Va de llegir llibres molt diferents escrits des del Japó o des d’una experiència japonesa. Alguns són accessibles, altres incòmodes, altres rars, altres durs. Aquesta varietat és precisament el que permet trobar una entrada pròpia.
