E
n les nits caloroses del Japó del període Edo (1603–1868), hi havia un joc que començava quan queia la foscor. Un grup de persones es reunia, encenia cent espelmes i començava a contar històries de fantasmes, aparicions i successos difícils d’explicar. Després de cada relat, s’apagava una llum. L’habitació es tornava una mica més fosca, l’aire semblava més fred i qualsevol ombra començava a fer-se sospitosa.
Aquest joc es coneixia com Hyakumonogatari kaidankai, és a dir, una reunió de cent històries estranyes.
Avui, Hyakumonogatari és molt més que un vell passatemps. Remet a tota una tradició de relats de fantasmes japonesos i a aquesta barreja tan particular de por, curiositat i plaer de contar històries quan ja és de nit. I precisament d’aquí pren nom també la col·lecció Hyakumonogatari de Makoto, la nostra línia dedicada als relats japonesos en què allò inquietant, fantasmal i estrany ocupa un lloc central.
Una nit, cent històries
A primera vista, la idea és senzilla. Un grup de narradors i oients es reuneix en una habitació, encén cent espelmes i comença una ronda de kaidan, és a dir, històries de fantasmes i de por.
Cada vegada que una història s’acaba, s’apaga una espelma.
I aquí és on el joc comença de debò.
Amb cada flama que desapareix, l’espai canvia. Les persones se senten una mica més a prop les unes de les altres, les ombres s’allarguen i qualsevol soroll petit sembla adquirir importància. No era només una qüestió d’escoltar contes de por. També era deixar que l’habitació es transformés de mica en mica.
Segons la creença tradicional, cada història obria una mica més la porta al món dels esperits. Quan l’última espelma s’apagués, alguna cosa podria manifestar-se. Precisament per això, moltes rondes no arribaven fins al final. Sovint s’aturaven a la història noranta-nou. Quedava una espelma encesa i una història sense contar. D’aquesta manera, hom podia presumir de valentia sense haver de comprovar què passava realment quan tot quedava a les fosques.
“Amb cada història contada, la foscor es feia més present, difuminant la frontera entre el nostre món i el sobrenatural. Què apareixeria quan ja no quedés llum?“
Com es jugava Hyakumonogatari
Un cercle de llums i una ronda d’històries
En la versió més senzilla del joc, els participants col·locaven cent espelmes o fanalets de paper en cercle. El grup seia al mig o en semicercle i començava la ronda. Cada persona contava una història i, en acabar, apagava una de les llums. N’hi havia prou amb un petit buf, un gest curós amb la mà o un apagallums.
Com més avançava la nit, més s’imposava el parpelleig de les poques llums que quedaven.
Les històries no havien de ser inventades. Moltes vegades eren successos que algú jurava haver sentit al seu poble, a la família o durant un viatge. Qui volia aportar alguna cosa nova buscava relats en recopilacions acabades de publicar o en versions ja conegudes que circulaven pel camí. Al final, en una mateixa vetllada podien conviure llegendes locals, aparicions famoses, veus escoltades de nit o episodis que algú insistia que havien passat de veritat.
Mirall, cambra fosca i prova de coratge
També hi havia versions més elaborades, i bastant més tenses, del joc. En algunes, no s’emprava una sola habitació, sinó tres. En una d’elles s’hi col·locaven noranta-nou fanalets encesos i un petit mirall damunt una taula baixa. A la sala principal hi seien els participants. Entre totes dues quedava una cambra a les fosques.
Després de cada història, qui l’havia contada s’havia d’aixecar, travessar tot sol l’espai fosc, entrar a l’habitació dels fanalets, apagar-ne un, mirar-se un instant al mirall i tornar pel mateix camí.
La història, per tant, no s’acabava del tot quan deixava de ser contada. Continuava en el cos. En el silenci. En el pas per la foscor. En aquesta sensació tan humana que potser no hi ha res, però tampoc no n’estàs del tot segur.
Per això Hyakumonogatari no era només entreteniment. També tenia alguna cosa de ritual, de joc social i de prova de coratge.
Un origen lligat al període Edo (1603–1868)
No tothom està d’acord sobre l’origen exacte d’aquest costum, però alguns investigadors creuen que les seves primeres formes van estar vinculades als samurais. En alguns textos antics apareix com una mena de desafiament o prova de valor entre joves guerrers. Reunir-se, contar cent històries i aguantar fins al final sense mostrar por també tenia a veure amb la reputació.
Es jugava sobretot a l’estiu. I això tampoc no és casual. Al Japó, les històries de fantasmes han estat tradicionalment molt lligades als mesos més calorosos, potser perquè l’esgarrifança de la por s’entenia també com una forma d’alleujament enmig de la xafogor. A més, en aquella mateixa època se celebra l’Obon, la festivitat en què les ànimes dels difunts tornen simbòlicament al món dels vius. Aquesta idea d’una frontera més fina entre tots dos mons feia que Hyakumonogatari resultés encara més suggerent.
També hi va haver versions amb un rerefons religiós o moral. En algunes fonts primerenques apareixen sèries de cent relats amb intenció budista. Però amb el temps el centre d’interès es va desplaçar cap a allò espectral, maleït i estrany.
S’hi recollien històries sobre yūrei, aquelles figures fantasmals de l’imaginari japonès, llums misterioses sobre els arrossars, veus nocturnes en cases buides o trobades inquietants en camins solitaris.
Amb l’expansió de la xilografia i del mercat editorial durant el període Edo (1603–1868), van començar a circular nombroses recopilacions de kaidan. Els editors reunien relats de diverses regions i prometien als lectors nits d’autèntic desassossec. Alguns d’aquests llibres ja portaven en el títol la idea de les “cent històries”, senyal de fins a quin punt Hyakumonogatari s’havia instal·lat en la imaginació de l’època.
Així va ser com aquest joc va sortir de l’espai domèstic i va passar al terreny de la literatura. Allò que havia començat com una ronda oral d’una sola nit es va convertir en una tradició cultural i narrativa amb vida pròpia. Moltes de les imatges que avui associem als fantasmes japonesos van néixer o es van fixar justament en aquell moment: la figura flotant vestida de blanc, els cabells llargs i deslligats, el gest estrany dels braços, la presència que sembla ser-hi i no ser-hi del tot.
Per què aquestes històries continuen vives
Hyakumonogatari no va quedar tancat en el passat. La seva empremta continua apareixent en pel·lícules, sèries, manga i videojocs. Sovint no ho fa de manera literal, però l’esquema és recognoscible: un grup es reuneix, comença a contar històries, una llum rere l’altra desapareix i, de mica en mica, alguna cosa deixa de pertànyer només al relat i comença a colar-se en la realitat dels personatges.
Molts fantasmes japonesos del cinema actual encara deuen molt a aquesta tradició, encara que no sempre ho notem a primer cop d’ull.
I no cal ser al Japó perquè segueixi funcionant. Encara avui s’organitzen vetllades inspirades en aquest joc, a vegades amb espelmes reals, d’altres amb llums elèctriques o llanternes. El més important no és tant l’escenografia com la combinació de foscor, històries i aquella pregunta que sempre queda surant: t’hi quedaries fins a l’última llum?
Què significa Hyakumonogatari per a Makoto
A Makoto entenem Hyakumonogatari com una porta d’entrada al Japó de l’inquietant. Ens interessa perquè reuneix diverses coses alhora: el plaer de contar, la por compartida, la tradició oral, la força d’allò literari i la manera com una cultura imagina els seus fantasmes.
Per això hem donat aquest nom a la nostra col·lecció Hyakumonogatari, dedicada a llibres japonesos en què els fantasmes, les veus estranyes, els rituals oblidats, els espais inquietants i l’horror psicològic tenen un paper important. Ens interessen tant els kaidan clàssics com les reinterpretacions modernes i les noves veus que continuen dialogant amb aquesta tradició.
La idea és que, en obrir un d’aquests llibres, sentis alguna cosa semblant al que prometia l’antic joc: que cada història encén una llum durant un instant, però també deixa al seu voltant una foscor una mica més densa.
